Les pluges dels hiverns m’han dut a aquell recer
Josep Palau i Fabre

Els llavis, sota un vel adormit,
besen el bosc on s’endinsa el festeig.
Al rostre que encapçala l’esperit
cau l’hivern cisellant el bàlsam del passat.
L’agonia passa de llarg
i desapareix sota el so blanc dels cascavells.
Un sortilegi renaix entre esbarzers
i en un bell racó de nit,
confinada a l’abisme dels vencedors,
la bellesa d’una flor es torna primavera.
***
del poemari, “al meu amor tardorenc”
que… a poc a poc, full a full, vers a vers… s’adorm en un bell racó de nit.

Anuncis